Presentació del darrer Butlletí Arqueològic

Presentacio ButlletiAquest dimarts, al Salo d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona es va presentar el darrer volum del Butlletí Arqueològic, amb una nodrida assistència. Amb aquest volum la nostra publicació es posa pràcticament al dia, aportant un seguit d’interessants estudis de diverses investigacions arqueològiques a les nostres contrades. (A la foto, l’equip d’autors)

Aquí sota, text del discurs de presentació ( clicar read more)

4dc6685e-0ea9-45a6-9bce-baa358a7c980Discurs de presentació dels números 34 i 35 (2012-13) del Butlletí de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense

 Prof. Dr. Antoni Gonzàlez Senmartí Professor de Filologia Grega. Universitat de Tarragona “Rovira i Virgili”

Les meves primeres paraules han de ser d’agraïment als membres de la Junta Directiva i en especial a la seva presidenta i amiga, Pilar Alió, per haver-me fet l’honor de confiar-me la presentació pública, a la casa de tots els tarragonins, d’aquest volum del butlletí de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, recuperant un vell costum que mai s’hauria d’haver perdut ja que contribueix a la difusió del butlletí, a un major coneixement de la institució i al seu apropament a la societat tarragonina.

Aquest encàrrec ha estat un honor especial per a un tarragoní d’adopció que decidí fa 44 anys deixar la plaça Universitat i el Monestir de Sant Cugat, on s’impartien les classes de Filosofia i Lletres de la recent creada Universitat Autònoma de Barcelona, (eren anys en què la pluriocupació era gairebé una necessitat) per traslladar-se a la Delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Tarragona, una decisió que determinaria la resta de la seva vida. No obstant això, voldria remarcar que abans de prendre aquesta decisió ja tenia coneixement de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, una institució de caràcter cultural creada el 1844 a Tarragona, similar a d’altres que es crearen en una època especialment interessada pel passat i, en especial, pels seus testimonis materials. En aquest sentit voldria recordar l’excel·lent treball de Maria Antònia Ferrer i Bosch; Context europeu de la Reial societat Arqueològica, publicat amb motiu dels 150 anys de la seva creació, tot just l’any 1994. Així mateix, en més d’una ocasió havia consultat també el seu Butlletí a la Universitat de Barcelona o a la Biblioteca de Catalunya, quan era estudiant de Filologia Clàssica, i des del 1984 em sento orgullós de ser-ne soci per interès professional i personal, però sobretot per la meva condició de tarragoní. En qualsevol cas espero no decebre els qui han confiat en mi aquesta no gens fàcil comesa.

En aquestes circumstàncies sempre se’m presenta un primer dilema: optar per la lectura d’un text escrit, immutable i precís, o confiar la transmissió del missatge a la meva memòria cada vegada més feble i a les meves habilitats oratòries que són també més aviat escasses, ja que, a diferència d’Homer que, a l’inici de la Ilíada, invoca la deessa perquè l’auxiliï en la seva empresa “Canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·les Pelida, …”; i al començament de l’Odissea fa el mateix amb la musa “Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim/ errà …” o d’Hesíode que a la Teogonia s’adreça amb igual petició a les filles de Zeus “Salut, filles de Zeus. Concediu-me un cant delitós. Canteu la generació sagrada dels immortals que sempre existeixen …” (vv. 104-105), em temo que, des que la transmissió oral fou substituïda pel text escrit i, per tant, esdevingueren del tot prescindibles les filles de Zeus i de la Memòria, la meva invocació obtindria un inexorable silenci per resposta com a justa revenja per haver estat bandejades. Així, doncs, enmig d’aquest dilema he optat per la transmissió d’un text escrit i no improvisat, ja que en cap cas no voldria sotmetre l’auditori a la loquacitat pròpia de la vellesa, com manifesta Ciceró en el seu Cato Maior o De senectute.

D’altra banda, en la presentació d’una publicació se’m presenta un segon dilema: explicar-ne de forma exhaustiva el contingut o només referir-m’hi succintament. Els qui han estat deixebles meus en coneixen la solució. En primer lloc sempre he cregut que una publicació impresa ha estat concebuda per ser llegida i rellegida, no per ser transmesa oralment. En els meus gairebé cinquanta anys de docent sempre he considerat un menyspreu envers als meus estudiants transmetre’ls, i ja no diguem llegir-los, a classe un text que tenien a l’abast. La tasca del professor ha de ser la d’hermeneuta, no el de transmissor d’un coneixement accessible per diferents mitjans. En un moment que la informació es pot trobar simplement amb un clic, la tècnica del professor no pot ser altra que la de la maièutica socràtica, la de la llevadora que ajuda l’estudiant a assolir el coneixement, ajudant-lo a seleccionar la informació, a separar el gra de la palla, a fer-ne un bon ús críticament i èticament i, en última instància, a ser capaç de transformar aquesta informació en coneixement. Endemés, sempre he rebutjat el mot alumne aplicat als estudiants universitaris. No és una qüestió merament terminològica, sinó semàntica: alumne és el que es nodreix, que s’alimenta amb una actitud passiva (participi mitjà-passiu del verb llatí alo) mentre que estudiant, participi actiu del verb estudiar que procedeix del llatí studeo, significa “el que malda”, “el que s’afanya” per assolir el coneixement, procés que implica sempre una actitud activa d’esforç i treball. El coneixement com deien els nostres avis només s’assoleix amb colzes i, per tant, un text escrit, sobretot de caràcter científic, ha de ser llegit i aprehès personalment.

Feta aquesta introducció, potser més llarga del previst, em cal complir la missió que se m’ha encomanat: presentar el volum corresponent als números 34 i 35 (2012-13) del Butlletí de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense.

En aquestes circumstàncies, com en el cas de la presentació en societat d’un nounat, les paraules només poden ser de felicitació i complaença. Comencem per felicitar-nos per disposar d’un nou volum editat amb extrema cura, com és habitual en les publicacions de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, un nou volum que se suma als que, només amb els breus parèntesis dels anys 1909-1913 i 1937-1942, s’han publicat de forma assídua des que veié la llum el primer butlletí l’any 1901, fa més de cents anys.

El Butlletí, gosaria dir, és la gran aportació a la bibliografia tarragonina de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, fent-me meves les paraules amb que titulava el nostre malaurat Jordi Rovira i Soriano el seu article a l’exemplar que es publicà l’any 2001, el del primer centenari de la publicació. En aquest sentit s’hi poden llegir les paraules del president Pere Batlle i Huguet, recollides en els números 41 a 48 corresponents als anys 1953 i 1954: “Poco y mucho, señores socios, ha hecho la junta directiva al frente de la Sociedad durante este año académico de 1952-1953, al que se contrae esta Memoria. Poco, muy poco si los señores socios tienen en cuenta el aspecto externo ‒lo visible de la Sociedad Arqueológica‒ y mucho, verdaderamente mucho, si tienen en cuenta el aspecto interno ‒lo no traducido a realidad inmediata‒ de la misma. Sabéis perfectamente que son varias, conforme al artículo 1º del Reglamento las finalidades de la Sociedad Arqueológica pero, es innegable que, hoy por hoy, lo Fundamental es la publicación del “Boletín Arqueológico” su órgano, a la que ‒venimos prestando el mayor interés y entusiasmo desde el primer día de nuestra gestión y es la que da tono y rango científico a la Sociedad Arqueológica. El Boletín es, pues, el medio de contacto y relación de la Entidad con los miembros de la misma y, por ende, lo externo, ‒lo visible‒, principalmente, de la Sociedad. Esta Junta, que con pocas variantes es la misma que fue elegida en 1948, logró la regularidad en la publicación del “Boletín” y consiguió su mejoramiento y sacar excelentes números, pero, hace un año que nada ha publicado. Ningún fascículo han recibido los socios correspondiente al año 1952 y han transcurrido una serie de meses desde que se publicó el correspondiente al segundo semestre de 1951 y, por consiguiente, si miramos ese aspecto externo ‒esa falta en nuestras manos del Boletín‒ parece, en efecto, que la junta directiva poco ha hecho y que tiene en su contra no haber cumplido esa finalidad de la Sociedad Arqueológica que es la de publicar el Boletín con periodicidad trimestral, con cuya aparición da fe la junta de su positiva y real existencia y de la misma existencia y vitalidad de la Sociedad.”

Endemés el Butlletí permet un intercanvi amb més de 350 revistes d’arreu del món, la qual cosa contribueix a configurar una de les més riques hemeroteques dedicades a l’arqueologia clàssica i a la història en general. Però aquesta funció d’estudi i divulgació ha anat també acompanyada en tot moment de la defensa i salvaguarda del Patrimoni, com recordava el nostre soci d’honor, en Rafael Gabriel Costa, i així ho reconeixia el nostre alcalde fa pocs dies a la sala del sarcòfag d’Hipòlit.

Però passem a les felicitacions concretes. En primer lloc cal felicitar els membres del Consell de Redacció i, en especial, el seu director Jordi López, per la seva dedicació i el seu voluntarisme encomiables. En segon lloc hom no pot oblidar els mecenes que han fet possible que els socis i la comunitat científica puguem accedir a les noves aportacions fetes per investigadors tarragonins al coneixement del patrimoni de Tàrraco. Sense la seva sensibilitat i ajut en moments difícils per a qualsevol institució i empresa no hauria estat possible la publicació material d’aquest volum: Repsol, Fundació Privada Mútua Catalana, Ajuntament de Tarragona i Diputació de Tarragona, gairebé la totalitat de les poques portes que encara s’obren a les peticions de les associacions sense finalitat de lucre i sense altres ingressos que les cada vegada més minses quotes dels associats. The last, but not the least, els autors que amb el seus tretze articles conformen el susdit volum de 279 pàgines i sense els quals tindríem entre les mans unes magnífiques tapes amb pàgines en blanc. No cal dir que hi predominen els articles dedicats al patrimoni romà, com no podia ser d’altra manera, –El teatre romà de Tarragona: història de la recerca arqueològica fins al 1977, de Jaume Massó Carballido; Antoni Pius i la falsa remodelació del port de Tàrraco: la transmissió d’un error, de Patricia Terrado Ortuño; La importación de marmor Lunense en la Hispania romana: el paradigma de Tarraco”, de Julio César Ruiz Rodríguez; El santuari romà de les nimfes del carrer Cristòfor Colom de Tarragona, d’Immaculada Teixell Navarro, Josep F. Roig Pérez i Diana Gorostidi Pi; Pan i el funus romanum. Estudi d’una peça d’os d’un llit funerari trobada al suburbi septentrional de Tàrraco, d’Ada Lasheras González; Inscripcions recentment trobades al solar núm. 27 A-B del carrer de Vidal i Barraquer de Tarragona (antiga Sofrera Pallarès), de Moisés Díaz García, Marc Gimeno Mariné i Diana Gorostidi Pi; Nova inscripció procedent del suburbi del Francolí. Intervencions als solars núm. 30-38 de l’Avda. de Roma (Tarragona), de Moisés Díaz García, Diana Gorostidi Pi i César A. Pociña López; Centcelles, unes termes romanes, d’Òscar Martín Vielba i Jordi Rovira Soriano–, però també n’hi ha un dedicat al patrimoni medieval “Un plafó amb la figura d’un apòstol, probablement procedent del retaule de la Capella de Santa Maria o dels Sastres (Catedral de Tarragona), obra del mestre Aloy de Montbray, de Sofia Mata de la Cruz; dos, a fets relacionats amb el Port de Tarragona –Espoli de materials arqueològics procedents de la pedrera de les obres del port de Tarragona al llarg del segle XIX, de Montse Gisbert Bel; Arquitectura i urbanisme al port de Tarragona a finals del divuit; un conflicte d’interessos i de poders locals, d’Anna Isabel Serra Masdeu– i finalment una Ressenya de la monografia “La Secuita senyoria de Santes Creus. Notes històriques” de Daniel Recasens i Comes, de Marc Dalmau i Vinyals.

Malgrat que no hagi comentat deliberadament cap dels articles enumerats, ja que com he dit cal fer l’esforç personal de llegir-los, tota regla sempre té l’excepció, i en aquest cas no podia ser d’altra manera. Em refereixo a la necrològica en record de professor Géza Alföldy que tanca el volum. Podria sorprendre la seva inclusió en aquest butlletí gairebé cinc anys després de la seva mort, un 4 de novembre de 2011 al peu del temple d’Atena Pòlias, tota vegada que el I Congrés Tarraco Biennal celebrat a Tarragona l’any 2012 fou dedicat a l’insigne epigrafista. Però és que la necrològica està conformada justament per les paraules que pronuncià Jordi Rovira i Soriano amb motiu d’aquesta efemèride, quan res feia presagiar que ens deixaria dos anys més tard. Tal com es diu en la justificació de la seva inclusió, “les paraules de Jordi Rovira conformen un entranyable dibuix del professor Alföldy a Tarragona, bastit amb els colors de l’admiració i l’amistat que els unia.” D’aquesta laudatio voldria destacar-ne les paraules pronunciades pel professor Géza Alföldy, amb motiu de la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, en què definí la societat de Tàrraco “como una copia a pequeña escala de Roma, que abría sus puertas a inmigrantes de todo el imperio romano”. Llàstima que no pugui continuar formant part del nostre Claustre Universitari ni ens pugui continuar guiant-nos amb el seu incomparable mestratge! No podia la Reial Societat Arqueològica Tarraconense cloure millor aquest número que amb l’homenatge a dos estudiosos apassionats de Tàrraco, traspassats ambdós de forma sobtada i imprevista, però eternament presents en la colpidora fotografia del professor i l’amic, junts per sempre com tantes vegades ho havien estat, amb el rerefons del Pretori romà.

Cal remarcar que els articles que s’hi inclouen palesen un pregó coneixement del tema per les seves abundoses notes a peu de pàgina i la rica i actualitzada bibliografia que se n’inclou al final, fruit de la formació i dedicació a la recerca dels seus autors –arqueòlegs consagrats, historiadors, epigrafistes, professors de la Universitat Rovira i Virgili, investigadors en formació i investigadors sèniors de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica-. Perdoneu la meva immodèstia, però no puc deixar de palesar la meva satisfacció pel fet que alguns d’ells hagin estat deixebles meus. Com reitero manta vegada, el millor reconeixement per al mestre és que els seus deixebles el superin. Tampoc podem passar per alt les nombroses representacions gràfiques que il·lustren els textos –fotografies, plànols, dibuixos– agrupades al final de cada article.

Però com diu el refrany, no hi ha roses sense espines. El Butlletí té una inqüestionable categoria científica, avalada per un Consell assessor de caràcter internacional integrat per notables investigadors de diferents estats, comunitats autònomes i universitats –Juan Manuel Abascal de la Universitat d’Alacant; Achim Arbeiter de la Georg August Universität Göttingen; Marco Buonocuore de la Biblioteca Apostolica Vaticana; Eudald Carbonell de la Universitat Rovira i Virgili; Valentí Gual de la Universitat de Barcelona; Patrick le Roux de la Universitat de París XIII; Josep Ma. Nolla de la Universitat de Girona; Patrizio Pensabene de la Università di Roma La Sapienza; Isabel Rodà de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i Joan Sanmartí de la Universitat de Barcelona–, però dissortadament en el món competitiu en què vivim no n’hi ha prou. Cal que el Butlletí figuri en els repertoris reconeguts internacionalment per establir rànquings institucionals o per aconseguir estabilitzar-se o promocionar-se professionalment –WoS, Scopus, Social Sciences Citation Index, Arts & Humanities Citation Index o Carhus+-. Però, per què se’m podria objectar? Sobretot pel prestigi del mateix Butlletí, però també pel benefici que implica per als autors que hi publiquen. Em preocupa que l’esforç fet per investigadors en formació, investigadors sèniors o professors universitaris no tingui cap reconeixement en la seva estabilització, promoció personal i complements retributius. Les acreditacions i els reconeixements de sexennis s’assoleixin a partir d’articles revisats per parelles anònimes i publicats en revistes indexades. Per tant, cal incentivar-los perquè continuïn publicant en un butlletí que doni resposta a les seves legítimes aspiracions i evitar així que el nostre Butlletí acabi circumscrivint-se a erudits i lletraferits d’àmbit local. Endemés, cal aconseguir que el Butlletí estigui en accés obert en un termini no superior als sis mesos com estableix la Llei de la ciència, la tecnologia i la innovació i sigui identificable pels grans recol·lectors d’informació mundials com WorldCat. Tristament, en el món de les comunicacions el que no està en xarxa no existeix!

Certament aconseguir situar el Butlletí entre les revistes indexades i posar-lo en accés obert no és únicament feina de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, la qual palesa un voluntarisme encomiable, sinó també de la Universitat Rovira i Virgili i de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica que hi han de col·laborar. I aquí ens trobem amb la paraula clau tan necessària per fer realitat qualsevol projecte: col·laboració. Personalment em comprometo des d’ara a treballar-hi perquè així sigui.

Permeteu-me per acabar una darrera reflexió. En l’àmbit del patrimoni, con en tants d’altres, ens manca als tarragonins saber sumar esforços, ja que disposem dels mitjans, però estem orfes de la coordinació necessària. Us heu parat a pensar quantes institucions i organismes tenim a Tarragona preocupats pel nostre Patrimoni? A risc de deixar-me’n algun em venen a la memòria la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Tarragona, l’Arquebisbat de Tarragona, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, la Universitat Rovira i Virgili, l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, les empreses especialitzades dedicades a l’arqueologia com Codex o Némesis, i totes elles amb funcions i competències definides –la reglamentació, la gestió, la planificació, la intervenció, la preservació, la formació inicial i avançada d’arqueòlegs, la investigació, la musealització, la promoció i la difusió –, però sobretot posseïm el patrimoni que ens han deixat les generacions passades al llarg de més 22 segles i que han configurat la nostra ciutat actual i de la qual ens sentim orgullosos. Això darrer no es pot ni improvisar ni adquirir ni crear ex nihilo, es té o no es té, i Tarragona el té, un patrimoni incalculable i inesgotable, si el sap administrar bé, però per fer-ho cal que tots els agents implicats hi participin de forma coordinada i creïn les sinergies imprescindibles que culminin en una suma multiplicadora. Tenim tots els vímets necessaris per fer el cistell, només ens falta la voluntat, decisió i coordinació per fer-lo!

No sé si hauré acomplert l’objectiu proposat ni si hauré oblidat involuntàriament persones o institucions en el tinter o, millor, a l’ordinador. En qualsevol cas us en demano excuses i us reitero la meva petició inicial de benevolència i comprensió.

Moltes felicitats novament a tots els qui han fet possible que ens reuníssim aquí i ara i moltes gràcies per la vostra atenció.

*****

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada