Reial Societat Arqueològica Tarraconense

des de 1844

La Reial Societat Arqueològica Tarraconense és una associació cultural sense ànim de lucre que té actualment uns 550 socis i un règim d\'intercanvi del Butlletí Arqueològic d\'uns 350, la qual cosa suposa la difusió de la informació de la Societat arreu del món.

Latest Posts

El Museu Arqueològic a l’antiga Fàbrica de Tabacs

696626De la jornada d’homenatge a Jordi Rovira, a banda dels records i els sentiments, vam obtenir la promesa formal, al mateix saló de plens, per part de l’actual alcalde de Tarragona J F Ballesteros, de què el Museu Nacional Arqueològic anirà a l’edifici de l’antiga fàbrica de tabacs, la Tabacalera. Aquest compromís contret amb qui fou el nostre president, el confirma ara l’alcalde.

Ara fa unes setmanes també ens ho va comentar durant la visita que va fer a la seu de la RSAT. Malfiats que som, no hem deixat de considerar que, tot plegat, estem en la precampanya de les eleccions municipals. Coincidentalment, uns dels oponents aspirant a l’alcaldia, el candidat nominat per la coalició Convergència i Unió, Albert Abelló, en el curs de les seves inicials compareixences com a nou candidat havia indicat que, en comptes de pagar uns lloguers exorbitants per les actuals oficines de l’ajuntament a la Rambla Nova, si guanyava les eleccions pensava traslladar-les a la Tabacalera. Com que diferents veus, i la nostra, van cridar l’atenció sobre aquest idea com impresentable, en una visita que també va fer, ara fa unes setmanes a la seu de la RSAT l’esmentat candidat de CiU, en va assegurar que modificaria el seu programa electoral i que venia a reconèixer que el Museu Arqueològic era el destí natural de la Tabacalera.

Alguna sorpresa vam detectar arran de que nosaltres indicàvem que el projecte del Museu necessita LA TOTALITAT dels espais de l’antiga fàbrica de tabacs. No estem equivocats. El material arqueològic destinat a exposició museística de la Tàrraco romana és considerable. Això no vol dir que tot hagi d’estar exposat que, tot plegat, tampoc cabria folgadament. Més aviat que un museu modern necessita amples espais per activitats, tallers, espais d’exposicions temporals, espais acadèmics i, no gens menys, l’excavació i mostra pública de la part de la necròpolis que encara resta sota les actuals edificacions.

Encara falta molta feina: política d’assegurar el compromís de totes les administracions implicades, tècnica de dissenyar la museificació dels espais, econòmica d’assegurar els recursos i, sobretot, de convenciment de tots els tarragonins de què tenim unes joies patrimonials que mereixen la dedicació de tots, amb la seguretat que, a més, representarà un pol d’atracció de visitants que beneficiarà a la nostra població notablement.

Homenantge a Jordi Rovira

Acte d'Homenatje JRLa Junta de la societat va tenir la satisfacció de presentar juntament amb la Societat dels Bibliófils l’homenatje al nostre traspassat president Jordi Rovira, a l’hora que l’ajuntament de Tarragona lliuraba el nomenament de fill predilecte. Agraeix també la presència de molts socis, alguns desplaçats de lluny, a l’acte.

Aquí sota reproduim el text elaborat per la junta que va llegir la nostra Presidenta, Pilar Alió:

JORDI ROVIRA, FILL PREDILECTE DE TARRAGONA

Autoritats, representants d’associacions i de la societat civil, estimats Jordi, Conxita e Irene, senyores i senyors,

En nom de la família i de l’entitat que represento, he rebut l’encàrrec d’agrair a l’Ajuntament l’atorgament de la distinció de Fill Predilecte al meu antecessor i bon amic, Jordi Rovira. Pensem que és un acte de justícia que honora no tan sols a en Jordi Rovira sinó també a tots els membres del consistori que l’hi han atorgat.

Permetin-me però que afegeixi unes paraules en homenatge a la seva memòria.

Jordi Rovira com a President de la RSAT va ser molt efectiu. Controlava, seguia i desenvolupava personalment i de ben a prop els múltiples vessants de l’entitat, encara que la gestió interna no va ser el seu fort. Es trobava més a gust en la negociació directa, en l’entrevista personal amb polítics i responsables de l’administració en un vessant que podríem qualificar de pública. Si bé l’excés de zel en la defensa del patrimoni, i el seu caràcter a vegades difícil, van fer que els èxits patrimonials no fossin tan amplis com ell hagués volgut. Segurament les diferents administracions no van acabar d’entendre la seva visió de la ciutat i el model de gestió que defensava. De totes maneres, el temps dirà si la seva dèria per conservar fins a l’últim detall o testimoni d’èpoques passades era la visió profètica d’un visionari o bé la lluita quixotesca d’un il·luminat que veia com el progrés,o la manca de sensibilitat, feia perdre irremissiblement el llegat dels nostres avantpassats.

Jordi Rovira era molt enemic dels seus enemics i molt amic dels seus amics, fins i tot de vegades era crític i punyent amb els seus afins, en defensa de les veritats que ell considerava tenir. Era coherent i inflexible amb el seu pensament, recordant aquella famosa frase aristotèlica, que deia: “jo sóc molt amic del meu mestre però més amic sóc de la veritat”. Jordi Rovira defensava les seves idees sense calibrar el destinatari de les seves afirmacions. La contundència i energia, no exempta de bel·ligerància, amb què defensava el patrimoni de la seva ciutat li venia atorgada de diferents legitimitats:

La primera derivada del seu profund coneixement i domini sobre qualsevol aspecte històric, cultural, arqueològic i historiogràfic de Tarragona. La tasca minuciosa, disciplinada i sistemàtica en testimoniar l’efímer, la compra continuada de documentació antiga al mercadet dominical, la cerca i compra de documents i llibres per internet en múltiples pàgines de col·leccionisme i bibliofília, .l’estudi de l’arxiu històric familiar, la catalogació i ampliació de la seva ingent biblioteca de temàtica local i entorn, i la tasca investigadora, el van fer atresorar una quantitat d’informació única que el va portar a posseir un veritable domini sobre qualsevol aspecte relacionat amb la seva ciutat, un coneixement admirat per uns i odiat per altres.

La segona legitimitat li venia per les tasques i càrrecs dins la mateixa RSAT, una entitat per tots coneguda amb una importància avalada per la continuïtat, feina i trajectòria desenvolupada d’ençà de la seva fundació el 1844.

La tercera i no menys important d’auctoritas confluent en la figura del Jordi Rovira, li venia definida per la mateixa activitat altruista en pro de la salvaguarda patrimonial. Aquesta noció de servei públic desinteressat i estima d’un patrimoni considerat com a propi, feia que es rebel·lés a vegades sense mesura davant qualsevol pèrdua i empobriment d’un llegat que entenia era patrimoni de contemporanis i també de les generacions futures.

Amb la mort de Jordi Rovira desapareix un referent irrepetible per alguns i prescindible per altres, però en qualsevol cas, una persona poc comú que pel coneixement que posseïa ens obria la porta a altres èpoques i personatges històrics que ningú com ell coneixia. A través del Jordi recobraven vida tarragonins il·lustres, referents historiogràfics indiscutibles que obren una finestra en el temps i ens posen davant de formes de vida i possibilitats diverses d’entendre l’existència humana. Amb ell desapareix una persona que desprenia sincera estima per la seva ciutat, però sobretot també, i aquest és el veritable objectiu que el situa en la seva més essencial realitat, era la profunda admiració i interès per l’ésser humà i les múltiples manifestacions i creacions d’aquest.

El Jordi en molts sentits va ser un veritable filòsof, també en el sentit etimològic de la paraula, un amant del coneixement de tot allò que afectava la seva ciutat des d’un plantejament tan diacrònic (és a dir, al llarg dels segles) com espacial ,incorporant com a objecte d’estudi les manifestacions artístiques i culturals de Tarragona i entorn. Així la seva curiositat infinita el va portar a sondejar i posar al descobert temes inèdits i desconeguts pel públic general i especialista, segurament punt de partida d’innumerables estudis històrics a desenvolupar per les generacions presents i futures. Però el Jordi, i això ens queda com a únic consol de la tragèdia succeïda, va tenir la idea clara de viure sempre el present amb intensitat; i així ho va fer, sent coneixedor que per l’ésser humà el present és el millor regal que tenim, sempre i quan no oblidem el nostre passat.

Moltes gràcies

 

 

Història d’una figuera

Una figuera al FórumConfiem que avui ens permetran un petit divertiment:

Fa un any vam avisar que naixia una figuera entre els carreus del parament romà de la Plaça del Fòrum. Ara poden veure com ufanosa segueix creixent. Com que en aquest punt es pot presentar un conflicte amb acusacions de desistiment de funcions o de prevaricació si les accions a prendre no són les correctes cal pensar que el més adient seria que algú decidís iniciar un expedient administratiu. L’arqueòleg municipal farà un informe i si és el cas s’iniciarà un projecte on un arquitecte determinarà que s’ha de fer, amb un estudi de costos, descomposició de preus, pressupost total i el pertinent estudi de seguretat atès que es tracta de treball en altura. Ara bé, com que la intervenció a realitzar és sobre un Monument el projecte s’enviarà al Departament de Cultura de la Generalitat per a la seva conformitat. Si es considera l’eliminació de la figuera, primer que res es sol·licitarà un informe al Departament de Medi Ambient per a verificar que aquesta no està inclosa en el catàleg d’espècies protegides, els arqueòlegs i arquitectes del corresponent Servei, ho estudiaran acuradament i prepararan els seus informes que sotmetran a la Comissió Territorial del Patrimoni perquè en el seu cas doni la seva aprovació. Podem estar tranquils, ja que si l’Ajuntament no està conforme amb el determini, sempre podrà recórrer a la Comissió Central de Barcelona. Suposem que algú tindrà la suficient clarividència per preveure que perquè els arqueòlegs municipals, la Consellera del Patrimoni, l’arquitecte autor del projecte, els tècnics de Medi Ambient, els tècnics de Cultura i els membres de la Comissió puguin fer amb seguretat una inspecció ocular de la figuera caldria instal·lar una bona bastida. Aquí podria sorgir el primer entrebanc, puix que cal fer abans un projecte amb informe de seguretat i aconseguir la pertinent dotació econòmica i com que resulta que el pressupost municipal per a manteniment de monuments és limitat i supeditat a la venda de patrimoni, caldrà veure si no es vendre algun actiu municipal primer. Podria donar-se el cas que tot això requerís cert temps i mentrestant la figuera, insensible ella, hagués anat creixent i les seves arrels haguessin mogut els carreus. Llavors ja estem en paraules majors i l’operació resulta massa onerosa per a les arques municipals, caldria fer un nou projecte més acurat amb intervenció de restauradors i més arquitectes, i enviar-ho a la Generalitat, al Ministerio per allò de l’ú per cent cultural i a la Comunitat Europea per si s’aconsegueix algun fons perdut per manera d’aconseguir els recursos necessaris. Llavors vindria la part de la realització. En funció de la quantia podria ser una contractació directa, sinó caldria fer un concurs. En conjunt, pot semblar una mica complex tot plegat, però les autoritats competents podrien garantir que s’ha seguit el procediment administratiu fil per randa i que els recursos dels tarragonins, o en el seu cas dels catalans, dels espanyols o dels europeus s’han utilitzat de manera acurada.

R.G.

Libro blanco del Patrimonio

Llibre Blanc Patrimoni…de las ciudades Patrimonio de la Humanidad…

Presentat aquest dilluns 30 a l’ajuntament de Tarragona conjuntament amb el president de la Comissió de Patrimoni del Grup de Ciutats, l’alcalde d’Avila, Espanya, conté la informació rellevant de les ciutats de l’estat reconegudes per la UNESCO i la gestió d’aquest patrimoni.

Recordem als lectors que formar part del patrimoni mundial (la traducció de “World heritage” té algunes imprecisions) és un premi al patrimoni, però a les ciutats els hi representa un compromís de mantenir aquest patrimoni. La UNESCO no dóna un ral, si em permeteu una referència antiga a la moneda de 25 cèntims de pesseta amb un forat al mig que era la unitat de preu el primer terç del segle XX. Vaja, que no aporta ni un euro. El que facilita és que les ciutats que tenen aquest privilegi puguin intentar esmerçar recursos de qui els tingui: governs, administracions o mecenes, per a què puguin contribuir al manteniment del patrimoni.

Cal espavilar, doncs.

(Podeu descarregar el llibre en format .pdf clicant aquí.)

Recuperar col·leccions i mantenir el patrimoni museístic

ArmasJust ara fa uns dies teníem coneixement de la possible pèrdua d’una valuosa col·lecció d’armes de l’època napoleònica http://www.diaridetarragona.com/tarragona/38966/tarragona-deja-escapar-la-coleccion-napoleonica–mas-importante-de-espana, migrant cap a altres llocs per les dificultats del seu propietari de mantenir-la

Ara sembla que l’ajuntament pren la iniciativa i, fins i tot, postula la Casa Canals ara tancada per manca de personal i/o pressupost, com a possible destí de la col·lecció (http://www.diaridetarragona.com/tarragona/39239/tgn-piensa-en-casa-castellarnau-o-canals-para-las-armas-del-frances)

Igual matem dos aucells d’un tret: conservem la col·lecció i obrim la Casa Canals…

Deltebre I. La història d’un naufragi… Un episodi del setge i de l’ocupació de Tarragona (1811-1813)

fm_IMG_1839Deltebre I. La història d’un naufragi... Un episodi del setge i de l’ocupació de Tarragona (1811-1813)
Exposició al MNAT. Del 20 de març de 2015 fins al 4 d’octubre de 2015

El jaciment Deltebre I és un vaixell de transport militar d’una flota anglesa que, junt amb alguns altres vaixells del mateix comboi, es va enfonsar a la desembocadura de l’Ebre, en el marc del conflicte bèl·lic de la Guerra del Francès, l’estiu de 1813. Aquest vaixell formava part del comboi militar que actuà en el setge a la plaça de Tarragona. La presa i la defensa de la ciutat de Tarragona eren l’objectiu de la expedició marítima, organitzada pel lloctinent general, John Murray i dirigida pel contraalmirall Hallowell.

Paga la pena una visita.

 

Pàdel a l’amfiteatre… de Mérida

Pàdel a l'amfiteatre de MéridaInsensateses es fan arreu. Aquests dies és notícia el projecte de fer un campionat de pàdel a l’amfiteatre romà de Emèrita Augusta. Que els jihadistes de l’IS destrosin monuments pot tenir una explicació com a trastorn mental, social o polític. Fer servir un monument per a un campionat de pàdel és més aviat una deficiència mental.

 

 

Adendum posterior: “La direcció del World Padel Tour renúncia a l’amfiteatre de Mèrida“.