Author Archive: rsat

Tapereres

 

En el segon article del periodista Rafa Marrasé sobre el desastre ocorregut a la Torre de Minerva, que aconsellem vivament de llegir (https://www.portaenrere.cat/2021/08/10/la-torre-de-minerva-la-historia-de-lultim-i-mes-gran-desastre-de-la-gestio-del-patrimoni-arqueologic-de-tarragona-mentides-i-grans-dosis-de-negligencia-i-demagogia/), apareix, en el tractament donat a la vegetació, el tema de les tapereres de la muralla.

Per posar el lector en antecedents, es va suprimir tota la vegetació que hi havia a la torre, excepte unes tapereres que creixen, justament, vora l’ara perforat relleu de Minerva.
Tot i que no queda clar si és o no una espècie protegida, és obvi que més protegit hauria d’estar el relleu romà, que com ja s’ha recordat en nombrosos mitjans és l’escultura romana més antiga fora de la península Itàlica, i per tant única en el seu gènere. A més, a la muralla hi ha altres llocs on creixen tapereres.

Aquest respecte extrem per les quatre tapereres de la torre contrasta amb el tracte donat a l’espectacular conjunt que creixia al baluard de Sant Antoni i que va ser eliminat fa uns mesos sense contemplacions, com es pot veure en la fotografia adjunta, que mostra el baluard totalment “pelat” de tapereres. Ara bé, estem davant d’una planta “persistent” i en el moment d’escriure aquestes línies ja han començat a créixer altre cop. La qüestió és saber que farà ara Patrimoni amb els nous rebrots, perquè dóna la impressió que no hi ha criteris definits amb el tractament que cal donar a la vegetació de la nostra foradada muralla.

 

..

 

No es veu res

Sovint passa. Per més que mires, no veus res. De vegades perquè alguna cosa obstaculitza la visió. De vegades per què no hi ha res a veure. Alguns fan esforços per què algunes coses es puguin veure, però no sempre tenen sort.

A les fotos, dos indrets de la part alta on l’intent de visualitzar coses que estan al subsòl ha fracassat notablement. Els vidres, transparents, no són insensibles al pas del temps i l’exposició als agents exteriors. Amb el temps s’opacifiquen i no deixen veure res a través d’ells. El pou de sondatge de la plaça del Rei (no d’aquest rei d’ara, ni de l’altre. D’algun rei de l’antigor perdut en les boires de la història) després d’una vida efímera i dissortada, es va haver de tapar perquè no es veia res. Les escales de marbre d’accés al recinte de culte, al temple, al cap de munt de la ciutat, que estan sota la botiga d’esports al número 44 del carrer Major, tampoc es poden veure perquè els vidres estan completament opacificats.

El vidres del pont sobre les restes de Forum provincial, dins l’antiga Escola de Náutica (també dita “Antiga Audiència”, de mala memòria), tampoc deixen veure res.

Havent anat pel món, hom pensa que hi deuen haver vidres més resistents al pas del temps, per què de vidres a terra hi ha arreu. I es veu bé el que hi ha sota.

Tenim un problema de transparència.

 

..

Sobre el cas de la Torre de Minerva i més enllà.

Sobre el cas de la Torre de Minerva i més enllà.

El passat dijous 15 de juliol va transcendir la incomprensible actuació de l’empresa encarregada de muntar una bastida al voltant de la Torre de Minerva, del segle II a. de C., a la muralla de Tarragona, bastida que anava destinada a facilitar la documentació i estudi de la torre i del relleu de la deessa Minerva, el més antic d’època romana fora de la Península Itàlica. En aquella ocasió, però, es procedí a perforar els blocs de la torre en dotze punts per ancorar bé la bastida, un dels forats en el mateix relleu. Tots aquests fets han estat àmpliament difosos per la premsa.

La primera reacció que des de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense vam tenir davant d’aquests fets va ser d’incredulitat, primer, i estupefacció després en conèixer l’abast dels danys produïts, més si tenim en compte que l’empresa encarregada del muntatge estava especialitzada en aquesta mena de treballs en el patrimoni cultural, per la qual cosa aquests fets resultaven imprevisibles i inimaginables. El resultat ha estat una actuació absolutament negligent per part de l’empresa, i incomprensible si es té en compte la seva experiència prèvia. Sabem, a més, que des de l’Ajuntament s’havia advertit prèviament a l’empresa que l’ancoratge de la bastida no podia fer-se a la mateixa torre.

Les administracions directament implicades, Ajuntament de Tarragona i Generalitat de Catalunya, així com l’Arquebisbat de Tarragona com a propietari de la torre, van actuar amb celeritat en conèixer els fets i han actuat per pal·liar els danys causats, evitant un major deteriorament dels blocs i el relleu de Minerva. També aquestes entitats van compartir puntualment la informació amb la Universitat Rovira i Virgili (URV), l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), ICOMOS, i la Reial Societat Arqueològica Tarraconense (RSAT).

Ara ens cal una reflexió sobre com tenim el patrimoni de Tarragona, quin tractament li donem, i amb qui comptem per fer-ho, més enllà de les responsabilitats en que hagin pogut incórrer les persones implicades. Sabem que una situació com la que ha patit la torre de Minerva no es pot tornar a repetir de cap manera. Caldrà segurament revisar els procediments que les administracions implicades han emprat en la programació dels treballs a la torre de Minerva i esbrinar si s’hauria pogut evitar el lamentable resultat obtingut. Partint d’això, establir quines garanties són exigibles a les empreses adjudicatàries de treballs en el patrimoni cultural, fins i tot prescindint de la rellevància reputacional que puguin presentar per tasques prèvies, establint els mecanismes de control més adients.

En aquesta tasca hi estem tots compromesos. Les administracions més directament implicades, Ajuntament i Generalitat de Catalunya, amb els seus diferents serveis, han d’impulsar decididament totes les iniciatives que serveixin per recuperar i posar en valor el nostre patrimoni, tant des del punt de vista administratiu com econòmic, cercant, si escau, la col·laboració de l’Estat i de la Diputació, i la dels propietaris d’aquests béns. Sabem que moltes actuacions poden comptar amb l’aval científic de la URV i l’ICAC, per la qual cosa cal vehicular aquesta participació, així com la d’ICOMOS. I, naturalment, no es pot deixar de banda la implicació sempre decidida i desinteressada de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, una entitat civil que fa més de cent setanta-cinc anys que vetlla i treballa per recuperar, preservar i donar a conèixer aquest patrimoni. Molts dels membres de l’entitat porten dècades dedicats a aquesta tasca, acumulant un coneixement específic i precís sobre molts elements del patrimoni tarraconense, coneixement, dades i detalls que no sempre consten en la literatura científica. Cal no oblidar aquest fet.

Certament l’Ajuntament de Tarragona, amb el conseller de Patrimoni al capdavant i el seu equip tècnic, ha endegat la Taula del Patrimoni, de caràcter tècnic, amb la participació de les institucions i entitats esmentades. S’ha tractat en primer lloc de l’amfiteatre i, amb caràcter d’urgència, del cas de la Torre de Minerva. De moment resulta un instrument útil, però no és l’ens de gestió del patrimoni que Tarragona i el conjunt del Patrimoni Mundial requereix. Cal arribar a aquest objectiu i aconseguir una gestió integrada de tot el patrimoni de Tarragona, com des de fa anys reclamem des de la RSAT.

Perquè l’estat del patrimoni és precari. Tant els grans monuments com els elements menys coneguts. En aquest sentit a la web de la RSAT ens hem fet ressò recentment dels efectes que provoca un baixant d’aigües en mal estat al porticat del carrer Merceria (“Deixadesa”, 20/07/2021). Fa temps també vam advertir del problema dels desguassos a la muralla, a la Via de l’Imperi. Això per no citar les restes epigràfiques d’època romana que es conserven a la Part Alta en molt mal estat, on algunes han perdut part de la inscripció degut a les condicions climàtiques i l’acció humana continuada.

És per aquest motiu que des de la RSAT hem plantejat la substitució del relleu de la torre de Minerva per una còpia fidel, preservant l’original en condicions òptimes. No és ociós recordar que si aquesta substitució ja s’hagués produït, ara el relleu danyat no hauria estat l’original, sinó una còpia fàcilment substituïble. No es tracta de canviar els originals per còpies de tots els elements del patrimoni. Òbviament el millor lloc per un element és dins del seu context original, però hi ha determinats casos en què el perill real de pèrdua del seu valor cultural o la seva excepcionalitat, com el cas del relleu de Minerva, fan aconsellable la substitució.

Finalment volem destacar també que la salvaguarda del patrimoni requereix Polítiques (en majúscula) que l’afavoreixin. Així fa poc es publicava a la web de la RSAT els efectes dels impostos i les desgravacions que s’hi podien aplicar (“Misèria i companyia”, 15/06/2021), reclamant també una efectiva Llei de Mecenatge, la qual permetria a les persones poder obtenir una digna desgravació per inversions en el patrimoni. I una eficaç política de subvencions per a les actuacions “menors” que incentivessin els propietaris a la conservació dels seus edificis i béns patrimonials, a més de les inversions en els monuments més significatius. En això els polítics que ens representen a les cambres municipal (Ajuntament), provincial (Diputació), catalana (Parlament) i estatals (Congrés de Diputats i Senat) haurien de jugar un paper important i decidit.

Aquesta és la reflexió que fem des de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense. Pensem que l’Ajuntament ha endegat instruments de participació que resulten útils, però que s’ha d’avançar encara més de forma coordinada, revisant els procediments emprats fins ara perquè un fet com el succeït a la torre de Minerva no es torni a repetir mai més. I cal la col·laboració de tots, administracions, entitats, propietaris de béns patrimonials, i societat civil en general. Així ho esperem. Nosaltres hi estem compromesos des de fa cent setanta-set anys.

Reial Societat Arqueològica Tarraconense.  Tarragona, Juliol 2021

Deixadesa

Les cases del damunt de les voltes del carrer de la Merceria desaigüen les aigües pluvials mitjançant sis baixants adossades a la façana. Dos d’aquests baixants estan en bones condicions, dos estan bastant rovellats i foradades i en els altres dos l’oxidació és de tal magnitud que pràcticament han desaparegut.

Ja no es tracta tan sols que si plou les aigües caiguin lliurement al carrer sinó que algú pot prendre mal i són un perill públic. Certament, qui ha de procedir a la reparació són els propietaris dels edificis, però l’Ajuntament hauria de fer un ofici exigint que ho fessin immediatament, i si no compleixen fer-ho subsidiàriament, tot passant després factura als titulars.

La situació ve de molt lluny en el temps i si no s’ha resolt, cal preguntar-se si cap persona o autoritat competent ho ha vist. En català tenim, entre d’altres, tres dites que poden definir aquesta ceguera: “ulls que no veuen, cor que no dol,” “tenir pa a l’ull” i “fer els ulls grossos,” i que poden representar actituds diferents que van des de no voler complicar-se la vida a considerar que no és assumpte seu.

També podria ser que aquesta persona o autoritat competent considerés que donaria un mal de cap al seu superior jeràrquic o que es feria mal veure, i que la denúncia no serviria de res. Perquè resulta que els que governaven aquests darrers anys la Ciutat no els ha importat en absolut el manteniment del Patrimoni i propiciaven tan sols intervencions en què hi pogués haver una inauguració, amb aplaudiments i lluïment. ¿Quan any fa que està protegit amb una xarxa la muralla del Portal del Roser sense fer-hi res? (podríem citar altres exemples).

Confiem que els darrers desgraciats fets siguin un revulsiu i administradors i administrats fem un radical canvi d’actitud i lluitem tots plegats per la conservació i valorada del principal actiu que té la Ciutat, el nostre Patrimoni.

Rafael Gabriel Costa

L’afer Minerva

Com bé sabeu, Minerva és la deessa romana de la saviesa. Potser no l’invoquem prou quan comprovem que els límits de l’estupidesa humana són inabastables, com sembla que deia Albert Einstein: “Hi ha dues coses infinites, l’espai i l’estupidesa humana…i no n’estic gaire segur de la primera…“.

Operaris que han muntat la bastida que ha de permetre fer els treballs de restauració de la Torre de Minerva de Tarragona i del relleu dedicat a la deessa han foradat els monuments. Per tal de fixar l’estructura metàl·lica s’han fet dotze forats a la torre -que forma part de la muralla del segle II dC.-, un dels quals, sobre el mateix relleu. Un cop més assenyalem el coneixement de l’esdeveniment al sempre vigilant Rafa Marrassé i la publicació Porta enrere, que ens recorda que la Torre de Minerva data del segle II a.C. i el relleu és l’escultura més antiga de la península Ibèrica. Ha estat aquesta difusió de la notícia que ha motivat la resposta i actuacions de l’àrea de Patrimoni de la corporació municipal, l’inici de la reparació de l’agressió i l’esclariment de responsabilitats civils i, àdhuc, penals, del fet.

(La foto és de ACN/Núria Torres)

Adquisicions de la biblioteca. Donació Peña

La biblioteca de la Societat ha rebut un lot d’una cinquantena de llibres d’arqueologia, especialment de la temàtica d’arquitectura i escultura romanes. Són donació d’Ana Gallego, esposa de l’arqueòleg Antonio Peña, recentment traspassat, qui havia publicat alguns importants articles sobre la Tarragona romana, com quedarà explicitat en el proper Butlletí Arqueològic. Des d’aquí volem expressar-li el nostre agraïment per aquest fons que enriqueix les nostres col·leccions bibliogràfiques.

 

Jordi López Vilar, director del Butlletí

..

“Misèria i companyia”…

Com molts de vosaltres, aquests dies del calendari fiscal us deveu estar barallant amb la Declaració de la Renda. La imatge reprodueix la pàgina 41 de la declaració d’enguany (és a dir, la de l’any proppassat) on es poden veure els beneficis fiscals que pot representar dedicar diners personals a la Protecció del Patrimoni Històric de ciutats que són patrimoni mundial de la UNESCO.

Com es pot veure (fletxetes vermelles) es pot deduir el 15% de les quantitats aportades, amb un límit del 10% del que hagin estat els teus guanys. Ni que em sobressin els diners, que no és el cas, jubilat/ pensionista, el benefici fiscal que m’estimularia a fer-ne donacions a patrimoni de Tàrraco no crec que doni ni per a restaurar un carreu de la muralla.

Misèria i companyia.

X.A.

(Per a quan una llei de mecenatge com cal?)

Opcions. La restauració dels monuments

L’altre dia amb motiu de llegir la notícia que deia que es procediria a restaurar la Torre de Minerva del Passeig Arqueològic, em va venir al cap fer una reflexió sobre la restauració dels monuments de Tarragona que son Patrimoni de la Humanitat. Trobo molt bé que institucions privades financin aquestes restauracions, però crec que el problema ve perquè no hi ha un criteri per establir quines són les preferències per les més necessitades de restauració. Vull dir que, per exemple, aquest any es compleixen els set-cents anys de l’arribada de la relíquia del braç de Santa Tecla a la nostra ciutat: no hagués estat una bona idea restaurar el jardí del carrer de les Coques i la Capella de Santa Tecla la Vella? No seria més bo restaurar la part de la muralla sobretot al portal del Roser o l’entrada per l’Escorxador?. No seria bo restaurar les columnes que estan caient al Pretori a la plaça del Rei? Doncs bé crec que el problema està en el fet que les diferents administracions responsables d’aquests monuments no es posen d’acord en qui ha de donar el primer pas. El Diari de Tarragona el diumenge passat hi havia una entrevista a uns divuit personatges de la ciutat de diferents àmbits, als que els hi preguntaven que demanarien al nou govern de la Generalitat. Malauradament cap d’ells va contestar res sobre demandes del patrimoni. Això em va fer reflexionar que amb aquest tema poca gent dóna la importància que té el ser Patrimoni Mundial. Per la qual cosa demanaria als polítics es posessin les piles i actuessin davant als diferents estaments oficials fins a obtenir les desitjades subvencions per l’arranjament del nostre patrimoni. I, per altra banda, seria necessari actuar de tal manera què es marquessin unes prioritats necessàries per a la conservació dels nostres monuments.

Francesc Barriach, vocal de la Junta Directiva

 

..

Manteniment del Patrimoni

Es van repetint notícies sobre l’estat i manteniment del Patrimoni arqueològic de Tàrraco als mitjans locals, que no fan més que recordar les deficiències de plans de gestió integrals del jaciment.

Avui ens fem ressò de veus assenyades d’observadors qualificats com el nostre President d’Honor, Rafael Gabriel, quan porta la nostra atenció sobre “…l’estat de la gran pilastra de l’entrada al Pretori. Està revestida amb pedra artificial imitant carreus que s’està disgregant. Les façanes sud i de ponent també fan esgarrifar. Si ens fixem també en les muralles (especialment al portal del Roser i al Rectorat, entre altres trams) .

La pilastra, un aditament al recinte del Pretori d’aportació recent, te un forjat de ferro que, amb el temps i la intempèrie, s’ha rovellat regalimant el rovell per l’exterior i qüestionant la seva estabilitat. El Portal del Roser (a la foto de F. Barriach: clicar a sobre per ampliar), porta d’accés a la Part Alta, a banda de la poc afortunada estètica del disseny del sistema de control d’accés, té algunes estructures al límit de la precarietat.

 

..