Author Archive: rsat

L’any 1966 Tarragona va ser declarada Conjunt Historicoartístic, ressenyant no tan sols els monuments més significatius sinó també la bellesa i interès del conjunt urbà dels carrers i edificis de la Part Alta. Cal assenyalar que en el decurs dels últims anys s’han produït intervencions importants com la recuperació de l’antic Hospital de Santa Tecla, seu del Consell del Tarragonès, i de la Casa del General de Catalunya, seu dels Serveis Territorials de Cultura. També s’han arranjat carrers i places i s’ha eliminat el transit de vehicles en bona part del nucli antic (encara que s’hauria de continuar treballant i dialogant per millorar les necessitats tant dels comerciants com dels habitants de la zona). Alhora, per part de la iniciativa privada,s’han dut a terme reformes i arranjaments de diversos edificis.

Com a conseqüència dels planejaments urbanístics i d’actuació com el “Pla Especial de la Part Alta” i el “Pla Integral” en la dècada dels 90 semblava que la zona tenia perspectives de futur i revifava amb l’arribada de nous veïns que no solament augmentaven la població sinó que la rejovenien.

Però la realitat actual resulta molt decebedora si ens fixem en l’estat d’edificis com l’antiga Rectoria de la Catedral, l’antic Beateri de Sant Domènec (Ca l’Agapito) o la casa Foxà, al Carrer de Cavallers (a la foto). Encara més penós es contemplar els solars vuits del carrers dels Ferrers, de la Civaderia o del Comte entre d’altres, així com els nous estintolaments al Carrer de Sant Llorenç i la gran quantitat de cases de la zona que només tenen façana o que estan embolcallades amb xarxes per evitar el perill de despreniments.

El resultat és que la Part Alta s’està tornant a buidar. Molta gent marxa per la manca de serveis, per les dificultats de circulació i d’aparcament, pels sorolls de terrasses, concerts, berbenes, correfocs i activitats fora d’hores que impossibiliten el descans nocturn. No es pot viure immers en una festa continua.

Tots som conscients que estem en una època de profunda crisi econòmica, però de cara al futur immediat, s’ha de veure si convé canviar el model de ciutat basant-se amb criteris de sostenibilitat. Quatre taules en una terrassa donen per sobreviure de moment però no la rendibilitat que pot permetre atraure inversions. No té futur que quan desapareix un servei sigui substituït automàticament per un bar o una terrassa. No té futur per exemple, la degradació de comerços del carrer Major, carrer on a totes les ciutats es busca mantenir un nivell de qualitat que doni mesura de l’empenta de la Ciutat. El cas del carrer Major es especialment trist atès que pocs anys enrere s’havia creat una atmosfera força cosmopolita amb un estil propi gràcies a nous comerços que cuidaven molt la seva imatge i els seus productes. Malauradament, per manca del suport tant per part de l’administració com de la gent en general, han hagut d’anar plegant o s’han traslladat a altres indrets.

Dins d’una ciutat les centralitats van canviant, es van desplaçant.Pensem per exemple com  a hores d’ara està minvant l’activitat comercial del nostre Eixample i precisament per això s’ha de tenir especial cura en mantenir un equilibri i el que mai s’hauria de fer és condemnar un barri com és la Part Alta, origen i essència de la ciutat, a un “monocultiu” que, portat a saturació, conduirà inexorablement a la seva degradació. Pensem tan sols en com han acabat les en altres temps exitoses zones lúdiques de la Part Baixa i el Port Esportiu.

R.G.